Gramàtica de la
fantasia està escrita per Gianni Rodari. Aquest autor va fer una important
contribució a la renovació de la literatura infantil, escrivint més de 25 obres
i sent guardonat en diverses ocasions, rebent fins i tot el premi Hans
Christian Andersen. En el llibre l'autor exposa diverses modes de treballar la
imaginació, fantasia i creativitat com a part del procés d'aprenentatge i
sempre tenint en compte el joc, ja que mitjançant aquest, els nens i nenes són
capaços d'utilitzar la seva creativitat per fer noves històries, ja sigui
combinant paraules, afegint prefixos o aprofitant una errata ortogràfica que
cometin els nens.
En el seu afany
de transformar tot el que ens envolta en noves històries, divideix el seu
llibre en 44 capítols, afegint un últim anomenat “fitxes” on fa alguns
aclariments de tot el llegit.
Al llarg de
l’obra Rodari descriu les seues pròpies experiències de les converses que va
mantenir al març de 1972 a la ciutat de Reggio Emilia amb 50 educadors, per
donar a conèixer la seua teoria sobre la fantasia.
Així que el
llibre està pensat per a la infància i amb el fi de ser un instrument per als mestres
i les famílies que vulguin endinsar-se al meravellós món de la creació
d'històries fomentant en els nens un pensament lliure:
“Confie que el
llibret sigui també útil per qui creu en la necessitat que la imaginació tinga
el seu lloc en l'ensenyament; per qui té fe en la creativitat infantil; per qui
sàpigues quina virtut alliberadora pot tenir la paraula. “Tots els usos de la
paraula per a tots”, em sembla un lema bo i amb agradable so democràtic. No per
que tots siguen artistes, sinó per que ningú sigui esclau”. P. 13.
Alguna de les
tècniques que més m'han agradat, és per eixemple “el binomi fantàstic”, que a més la nomena al llarg de tot el llibre.
Es tracta d'inventar una història mitjançant dues paraules. Però per a que el
joc tinga sentit és important que hi hagi certa distància entre ambdues. En el
seu exemple ens mostra les paraules “gos” i “armari” i sorgeixin les històries
és imprescindible unir les paraules amb preposicions i articles: El gos amb
l'armari, l'armari del gos, el gos sobre l'armari… En altre capítol amb
“l'error creatiu”, Rodari ens comenta com una errata ortogràfica pot donar lloc
a tot tipus d'històries, ja que en tota errata es troba la possibilitat d'una
història. D’un dels eixemples que posa Rodari mostra el d'un nen que va
confondre la j amb la g, escrivint “gota” en comptes de “jota” i li va suggerir
que inventés la història d'un ball anomenat “gota”. Amb aquesta tècnica l'autor
ens dóna a entendre que els mestres podem ajudar als nens jugant amb les
errates sense limitar-nos a corregir amb una marca vermella, ja que d'aquesta
forma las errates triguen més a ser
superades:
“errar és humà,
perdonar és diví, diu una vella sentència. La nova podria dir: errar és humà,
inventar és diví”. P. 54
Una altra tècnica
que m'ha semblat molt interessant és “La matemàtica de les històries”. En
aquest capítol Rodari manifesta que es poden aprendre diversos conceptes matemàtics
com “gran”, “petit”, “alt”, “baix”… sense necessitat de manipular, sinó
simplement “comprenent històries”.
D'altra banda, de
les tècniques que proposa per a que les famílies les treballen a casa, m'ha
agradat molt la de “el nen com a protagonista”, en aquest capítol infereix en
la importància de no utilitzar històries per criticar al nen, sinó
d'utilitzar-les per a que ells s'imaginin. Ja que, com diu Rodari “Per
conèixer-se, cal poder imaginar-se”. També comenta que perquè sorgeixin efecte
aquestes històries han de ser creades amb persones del seu voltant (la seva
tia, el seu germà, el forner, etc) perquè els nens d’aquesta edat no són
capaços d'imaginar coses fora del seu abast. Una altra de les tècniques
propostes per a les famílies i que em sembla molt interessant és “histories tabú”,
amb ella l'autor crítica el caràcter tabú d'alguns temes o paraules com el
sexual o el d'algunes funcions corporals, que a més desperten l’interès del
nen però els diuen que “no està be”
parlar sobre això. Rodari apunta que hauria de poder parlar-se tant en la
família com a l'escola amb total llibertat i no solament en termes científics,
i per a això inventa històries sobre la “caca” fent que aquest llenguatge excrementici
tingui una funció alliberadora.
D'altra banda
m'agradaria destacar la crítica que fa Rodari al model educatiu on en moltes
ocasions els nens i nenes són obligats a llegir llibres a l'escola amb un
examen final. Ell comenta que aquesta no és manera de fomentar la lectura i que
per això hi ha molts nens que no els agrada llegir:
“Si es proposa
una situació burocràtica, si al llibre l'hi maltracta com a instrument d’exercitacions
(còpies, resums, anàlisi gramatical, etc.), sufocat pel mecanisme tradicional:
<examen-judici>, podrà fer la tècnica de la lectura, però no el gust.”
P.208.
Crec que Rodari
té molta raó amb aquesta afirmació, ja que les lectures obligatòries fan que els
nens rebutgin la literatura perquè no estan fent-ho per plaer. Per això és important
incentivar aquest plaer per la lectura seleccionant acuradament les obres, amb
el fi que s'adaptin als seus interessos, siguin divertides i els permeti
connectar amb la fantasia. De manera que el nen pugui sentir-se identificat amb
el que llegeix i el duga a fer-se preguntes i despertar la seva curiositat per
buscar altres lectures, sols per simple plaer.
Com a conclusió
m'agradaria dir que aquest llibre és tota una inspiració per als mestres. T'ofereix
infinites possibilitats per treballar la literatura, i sent nosaltres els
mediadors, està a les nostres mans que els nens i nenes rebutgin la lectura o
es converteixin en intrèpids lectors. A més d'aquest fet també et fa
reflexionar sobre la importància de la literatura com a aprenentatge integral
de l'alumnat, ja que per mig d'ella s'obtenen aprenentatges significatius, es
fomenta la creativitat, instrument essencial per a la resolució de problemes i
finalment ens permet obtenir un pensament lliure, perquè llegir ens fa pensar i
el pensament ens fa lliures.
“<Creativitat>
és sinònim de <pensament divergent>,es a dir, capaç de trencar contínuament els esquemes de
l'experiència. És <creativa> una ment sempre activa, sempre fent-se
preguntes, descobrint problemes on els altres troben respostes satisfactòries,
capaç de fer judicis autònoms i
independents, que rebutja el codificat, que torna a manipular objectes i
conceptes sense deixar-se inhibir pels conformismes.” P.235.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada