RESSENYA P27 - GRAMÀTICA DE LA FANTASIA

Gramàtica de la fantasia està escrita per Gianni Rodari. Aquest autor va fer una important contribució a la renovació de la literatura infantil, escrivint més de 25 obres i sent guardonat en diverses ocasions, rebent fins i tot el premi Hans Christian Andersen. En el llibre l'autor exposa diverses modes de treballar la imaginació, fantasia i creativitat com a part del procés d'aprenentatge i sempre tenint en compte el joc, ja que  mitjançant aquest, els nens i nenes són capaços d'utilitzar la seva creativitat per fer noves històries, ja sigui combinant paraules, afegint prefixos o aprofitant una errata ortogràfica que cometin els nens.

En el seu afany de transformar tot el que ens envolta en noves històries, divideix el seu llibre en 44 capítols, afegint un últim anomenat “fitxes” on fa alguns aclariments de tot el llegit.

Al llarg de l’obra Rodari descriu les seues pròpies experiències de les converses que va mantenir al març de 1972 a la ciutat de Reggio Emilia amb 50 educadors, per donar a conèixer la seua teoria sobre la fantasia.

Així que el llibre està pensat per a la infància i  amb el fi de ser un instrument per als mestres i les famílies que vulguin endinsar-se al meravellós món de la creació d'històries fomentant en els nens un pensament lliure:

“Confie que el llibret sigui també útil per qui creu en la necessitat que la imaginació tinga el seu lloc en l'ensenyament; per qui té fe en la creativitat infantil; per qui sàpigues quina virtut alliberadora pot tenir la paraula. “Tots els usos de la paraula per a tots”, em sembla un lema bo i amb agradable so democràtic. No per que tots siguen artistes, sinó per que ningú sigui esclau”. P. 13.

Alguna de les tècniques que més m'han agradat, és per eixemple “el binomi fantàstic”,  que a més la nomena al llarg de tot el llibre. Es tracta d'inventar una història mitjançant dues paraules. Però per a que el joc tinga sentit és important que hi hagi certa distància entre ambdues. En el seu exemple ens mostra les paraules “gos” i “armari” i sorgeixin les històries és imprescindible unir les paraules amb preposicions i articles: El gos amb l'armari, l'armari del gos, el gos sobre l'armari… En altre capítol amb “l'error creatiu”, Rodari ens comenta com una errata ortogràfica pot donar lloc a tot tipus d'històries, ja que en tota errata es troba la possibilitat d'una història. D’un dels eixemples que posa Rodari mostra el d'un nen que va confondre la j amb la g, escrivint “gota” en comptes de “jota” i li va suggerir que inventés la història d'un ball anomenat “gota”. Amb aquesta tècnica l'autor ens dóna a entendre que els mestres podem ajudar als nens jugant amb les errates sense limitar-nos a corregir amb una marca vermella, ja que d'aquesta forma las errates  triguen més a ser superades:

“errar és humà, perdonar és diví, diu una vella sentència. La nova podria dir: errar és humà, inventar és diví”. P. 54

Una altra tècnica que m'ha semblat molt interessant és “La matemàtica de les històries”. En aquest capítol Rodari manifesta que es poden aprendre diversos conceptes matemàtics com “gran”, “petit”, “alt”, “baix”… sense necessitat de manipular, sinó simplement “comprenent històries”.

D'altra banda, de les tècniques que proposa per a que les famílies les treballen a casa, m'ha agradat molt la de “el nen com a protagonista”, en aquest capítol infereix en la importància de no utilitzar històries per criticar al nen, sinó d'utilitzar-les per a que ells s'imaginin. Ja que, com diu Rodari “Per conèixer-se, cal poder imaginar-se”. També comenta que perquè sorgeixin efecte aquestes històries han de ser creades amb persones del seu voltant (la seva tia, el seu germà, el forner, etc) perquè els nens d’aquesta edat no són capaços d'imaginar coses fora del seu abast. Una altra de les tècniques propostes per a les famílies i que em sembla molt interessant és “histories tabú”, amb ella l'autor crítica el caràcter tabú d'alguns temes o paraules com el sexual o el d'algunes funcions corporals, que a més desperten l’interès del nen  però els diuen que “no està be” parlar sobre això. Rodari apunta que hauria de poder parlar-se tant en la família com a l'escola amb total llibertat i no solament en termes científics, i per a això inventa històries sobre la “caca” fent que aquest llenguatge excrementici tingui una funció alliberadora.

D'altra banda m'agradaria destacar la crítica que fa Rodari al model educatiu on en moltes ocasions els nens i nenes són obligats a llegir llibres a l'escola amb un examen final. Ell comenta que aquesta no és manera de fomentar la lectura i que per això hi ha molts nens que no els agrada llegir:

“Si es proposa una situació burocràtica, si al llibre l'hi maltracta com a instrument d’exercitacions (còpies, resums, anàlisi gramatical, etc.), sufocat pel mecanisme tradicional: <examen-judici>, podrà fer la tècnica de la lectura, però no el gust.” P.208.

Crec que Rodari té molta raó amb aquesta afirmació, ja que les lectures obligatòries fan que els nens rebutgin la literatura perquè no estan fent-ho per plaer. Per això és important incentivar aquest plaer per la lectura seleccionant acuradament les obres, amb el fi que s'adaptin als seus interessos, siguin divertides i els permeti connectar amb la fantasia. De manera que el nen pugui sentir-se identificat amb el que llegeix i el duga a fer-se preguntes i despertar la seva curiositat per buscar altres lectures, sols per simple plaer.

Com a conclusió m'agradaria dir que aquest llibre és tota una inspiració per als mestres. T'ofereix infinites possibilitats per treballar la literatura, i sent nosaltres els mediadors, està a les nostres mans que els nens i nenes rebutgin la lectura o es converteixin en intrèpids lectors. A més d'aquest fet també et fa reflexionar sobre la importància de la literatura com a aprenentatge integral de l'alumnat, ja que per mig d'ella s'obtenen aprenentatges significatius, es fomenta la creativitat, instrument essencial per a la resolució de problemes i finalment ens permet obtenir un pensament lliure, perquè llegir ens fa pensar i el pensament ens fa lliures.

“<Creativitat> és sinònim de <pensament divergent>,es a dir,  capaç de trencar contínuament els esquemes de l'experiència. És <creativa> una ment sempre activa, sempre fent-se preguntes, descobrint problemes on els altres troben respostes satisfactòries, capaç de  fer judicis autònoms i independents, que rebutja el codificat, que torna a manipular objectes i conceptes sense deixar-se inhibir pels conformismes.” P.235.